MANIFEST 2025 SUPPORT DON’T PUNISH
Avui 26 de juny, des del centre del Raval, ens unim al crit global de Support Don’t Punish. No ho fem des de la distància, sinó des de casa: perquè a Catalunya som moltes les que fem ús de substàncies i que seguim resistint la criminalització i el càstig sistemàtic. En aquest moment en què ens estem acostumant al fet que gairebé de forma diaria s’anuncia la pèrdua de drets, ara més que mai, ens toca ser comunitatk i cuidar-nos.
Estem en un context d’auge global de l’extrema dreta, que goteja de forma directa als nostres barris en forma d’aporofòbia, masclisme, racisme, clasisme i criminalització de la diferència. Veiem les xarxes normalitzant discursos d’odi que abans es rebutjaven. Ara es toleren, s’aplaudeixen, s’integren a la nostra quotidianitat. Cada vegada és més fàcil assenyalar, expulsar, condemnar. I cada vegada és més difícil viure si no encaixes en la norma productiva, patriarcal, consumidora, blanca i normativa.
L’any 2024, més de 600.000 persones han mort al món per causes relacionades amb les drogues. Als Estats Units, les polítiques d’odi i repressió impulsades per Trump estimen desenes de milers de morts més. Aquí seguim cridant que habitar i dormir al carrer mata.
No són condicions que podem seguir acceptant: són 84 persones que van morir al carrer aquest any a Barcelona; morts que no poden ser normalitzables, ni assumides, ni negociables. Són mort evietables: no són accidents: són el resultat de decisions polítiques.
Aquí també estem sentint aquest impacte. El Pla Endreça se’ns va presentar com un pla d’ordre, però el que ordena és l’expulsió. Més policies. Més multes. Més assetjament. Més control sobre les nostres vides.
Fa uns dies presenciàvem l’anunci del tancament dels clubs cannàbics — exemple d’autogestió i reducció de danys— que s’estan enfrontant a una campanya de desprestigi per part de l’Ajuntament, tot i ser un model reconegut arreu del món. I ja sabem qui hi ha a la fila de cossos que volen invisibilitzar: sense papers, putes, boges, racialitzades, miigrades, trans, violentades, les silenciades…
Barcelona va ser una ciutat pionera en reducció de danys. Però allò que va néixer de l’activisme, del carrer, de la lluita de quija no podia esperar, ha estat domesticat per les lògiques de control. Avui, veiem com aquesta institucionalització i professionalització buida de força política la nostra lluita. I si no ens adaptem, ens tanquen. Ho hem vist a Reus, amb el tancament de La Illeta: un espai que no era un simple recurs assistencial, sinó un lloc on es teixien vincles reals, on allò social i allò sanitari s’agafaven de la mà per un objectiu comú. Un espai creat per i amb persones que usen drogues, que avui es desmantella com si aquest model no fos vàlid. El tancament de La Illeta no és una excepció, és una advertència: quan la reducció de danys s’instrumentalitza sense protegir-ne l’arrel política i comunitària, també es torna descartable.
Quants espais més clausuraran fins que no en quedi cap? La reducció de danys és acompanyament, són drets, però mentre el punitivisme, la patologització i la criminalització segueix vigent, la reducció de danys només pot ser una resposta col.lectiva.
No som usuàries: som subjectes a qui s’està vulnerant drets. Tenim veu. Tenim història. Ens cuidem quan ningú més ho fa. Hem enterrat a la nostra gent. Hem acompanyat en el viatge, en el colocón, en el no em trobo bé, en el crec que m’estic liant, en el no sé com fer-ho, en el em puc quedar a casa a teva, en el és que no sé què m’està passant, en el és no sé a qui explicar-li…. Sabem què fa falta. I no és repressió. És comunitat. És barri.
Però la solidaritat atravessa fronteres, i sabem que el marc prohibicionista va més enllà de les consumidores, cultivadores, productores, transportistes, venedores de sustàncies fiscalitzades, pateixen de forma desproporcinada la penalització.
No volem ser el rostre amable d’un sistema que ens mata. No volem contenció: volem que les regles del joc canviin.
Per això, avui diem:
- Que l’ús de substàncies no justifica que se’ns neguin els nostres drets. Reivindiquem com som creadores i sostenidores de comunitats dels marges enfront a la bellesa urbana turistificada.
- Que acompanyar no és fiscalitzar. Que cuidar no és sancionar. Que reduir danys no és gestionar adminisitaviment la misèria.
- Que sense nosaltres, no hi ha política de drogues possible. Que res sobre nosaltres sense nosaltres.
- Que el dret a la ciutat també ens pertany: estem, ens quedem i decidim.
No va d’ellxs, va de nosaltres. El barri cuida el barri.
Podeu veure un resum de Suport. No Càstig AQUÍ
Amb el suport de:
