Aquest text original del Blog de l’IDPC, en anglès, va ser traduït al castellà per Julio Rey i al català per Celia Maestre. Recollim la traducció íntegra amb petits canvis editorials.
Avui, 21 de març, Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial, recordem el marc històric, polític i social des del qual els governs s’esforcen per assolir l’ambiciós objectiu “d’una societat internacional lliure d’abús de drogues”. Aquesta recerca costosa i fútil d’un món lliure de drogues ha deixat un rastre de destrucció i patiment humà de proporcions inimaginables durant l’últim mig segle. Les mesures draconianes d’aplicació de la llei han impactat desproporcionadament les persones marginades de la societat, les persones pobres, les dones, els pobles indígenes, les persones socialment desafavorides pel seu estatus migratori, orientació de gènere, ètnia o raça.
Resulta impossible sobreestimar les greus injustícies racials dels esforços de control de drogues a tot el món, objecte d’una atenció creixent. El 2019, un grup d’experts de l’ONU sobre persones afrodescendents va assenyalar que “la guerra contra les drogues ha funcionat més eficaçment com un sistema de control racial que com un mecanisme per combatre l’ús i el tràfic de narcòtics”. L’aplicació de les lleis de drogues ha portat a empresonaments massius, arrestos i detencions arbitràries i una brutalitat policial devastadora, l’impacte de la qual ha recaigut desproporcionadament sobre les persones no blanques a tot el món. Tota aquesta repressió ha intentat eliminar el tràfic il·legal de drogues, però any rere any les mateixes dades de l’ONU mostren un mercat global cada vegada més gran, diversificat i robust.
Als Estats Units, les persones negres són empresonades a un ritme cinc vegades superior que les persones blanques amb gairebé la meitat condemnades per delictes relacionats amb drogues. Al Regne Unit, les persones negres són vuit vegades més propenses a ser detingudes i registrades que les blanques, mentre que a Rio de Janeiro, Brasil, el 80% de les persones assassinades per la policia són negres. L’impacte d’aquestes polítiques i pràctiques policials racistes sobre les comunitats indígenes ha rebut lamentablement poca atenció fins ara. A Austràlia, les persones indígenes tenen entre 15 i 20 vegades més probabilitats de ser empresonades que les no indígenes. Mentre que al Canadà, tot i ser constantment elogiat per seguir Uruguai en la regulació legal dels mercats de cànnabis, el dret penal continua perjudicant desproporcionadament les comunitats negres i indígenes amb índexs similars als dels Estats Units.
Tot i que les polítiques repressives de drogues han armat l’estat contra les comunitats no blanques, és lamentablement crucial recordar que, en part, van ser dissenyades precisament amb aquesta finalitat. Els vestigis del colonialisme i el racisme romanen integrats al sistema de control de drogues de l’ONU fins avui. Enmig del creixent clam de les protestes antiracistes a tot el món i l’esfondrament de monuments del colonialisme i la supremacia blanca, és hora d’examinar detingudament les arrels racistes i culturalment imperialistes de l’anomenada “guerra contra les drogues” i exigir mesures de correcció i reparació.
Les substàncies psicoactives han estat àmpliament utilitzades pels humans a tot el món durant mil·lennis. A l’Àfrica precolonial i gran part d’Àsia, el cànnabis es cultivava, comercialitzava i utilitzava com a medicament. La planta té un paper sagrat a les religions rastafari, sufí i hindú, i els seus usos medicinals s’esmenten al Cànon de Medicina d’Avicena, que va ser un text mèdic de referència a Europa fins ben entrat el segle XVIII. La fulla de coca és venerada entre els pobles indígenes de la regió andino-amazònica, el seu culte a la planta de coca és fonamental per a la seva cultura i espiritualitat. Mentre que el cascall té una història centenària com a medicina tradicional i per a ús cerimonial a Àsia i Orient Mitjà.
Inicialment, els interessos colonials a moltes parts del món veien aquestes plantes com a productes importants per enriquir les seves arques. En particular, les potències colonials britàniques, franceses i holandeses van dur a terme un comerç lucratiu produint opi, coca i cànnabis per a la seva exportació a les seves colònies a l’Índia, Birmània, Indonèsia, el Marroc i Algèria. Els britànics van guanyar la Guerra de l’Opi de 1840-42 i la victòria els va permetre exportar opi sense restriccions des de l’Índia britànica a la Xina. La Gran Bretanya va resistir les primeres discussions sobre la prohibició de l’opi en la lluita per protegir el seu rendible comerç d’opi.
Tot i això, el moviment anti-opi recolzat fortament pels Estats Units, que tenia interessos econòmics a debilitar el domini polític i econòmic d’Europa a Àsia, finalment va tenir èxit a establir les bases d’un sistema global de control de drogues. El racisme també va jugar un paper clau en l’impuls de la prohibició, ja que substàncies com l’opi i el cànnabis es van associar amb immigrants xinesos i mexicans i amb afroamericans, mentre que la cocaïna va ser vinculada als homes negres, que segons la propaganda del govern nord-americà, seduïen les dones blanques o esdevenien violents sota la seva influència.
Després de la descolonització, els països recentment independents no van tenir el poder dels seus colonitzadors per lluitar contra el braç fort dels Estats Units en el seu intent per instituir la prohibició global. El règim de control internacional de drogues resultant va cercar eradicar les pràctiques tradicionals amb flagrant menyspreu pels drets humans dels pobles indígenes. Els tractats de l’ONU, negociats amb les tàctiques aclaparadores de les superpotències mundials de la postguerra, van obligar els països a criminalitzar i eradicar plantes que havien estat la pedra angular de les tradicions espirituals i curatives de les comunitats locals durant segles. Un llegat que fins avui no ha estat rectificat.
El racisme i l’imperialisme han impregnat els arguments a favor de la prohibició des del principi i han reforçat el control de les drogues com a instrument de repressió i d’opressió. Els registres mostren que les successives conferències internacionals sobre política de drogues a principis del segle XX van ser negociades predominantment per homes blancs, que van decidir que les plantes psicoactives que feien servir les persones no blanques haurien d’estar prohibides, alhora que bevien conyac i fumaven cigars. Incidentalment, els països productors de vi a Europa van resistir fortament els esforços per crear un acord internacional per controlar l’alcohol, revelant tant la doble moral dels arquitectes del control global de drogues com les constants inconsistències en la classificació i fiscalització de drogues perjudicials.
Estigmatitzar certes substàncies i representar-ne l’ús com un comportament desviat ha servit per diabolitzar, deshumanitzar i marginar les comunitats que les usen. Aquest enfocament justifica l’ús de càstigs severs contra certes comunitats que certs interessos particulars busquen oprimir. John Ehrlichman, Assistent d’Afers Domèstics de Nixon, va admetre francament aquesta tàctica el 1994:
“La campanya de Nixon el 1968, i la Casa Blanca sota Nixon després d’això, van tenir dos enemics: l’esquerra contra la guerra i els negres. Entens el que estic dient? Sabíem que no podíem fer il·legal estar en contra de la guerra o ser negre, però en fer que el públic associï els hippies amb marihuana i els negres amb l’heroïna, i després criminalitzar tots dos fortament, podríem trastocar aquestes comunitats. Podríem arrestar els seus líders, aplanar casa seva, dissoldre les reunions i vilipendiar-los nit rere nit a les notícies. Sabíem que estàvem mentint sobre les drogues? Per descomptat que sí”.
Aquesta estratègia s’ha fet servir arreu del món per danyar i reprimir grups ètnics minoritaris i dissidència política.
Els desenvolupaments recents en el control de drogues han inclòs una tendència cap a la regulació del cànnabis, cosa que representa una ruptura amb el règim prohibicionista del segle passat. Uruguai, Canadà i molts estats dels Estats Units han implementat mercats legalment regulats per a l’ús adult de cànnabis. Mentre que diversos països d’Àsia i Àfrica han començat a considerar permetre el cànnabis medicinal per a ús domèstic, així com la producció per a la seva exportació. L’atractiu econòmic de la participació en el florent mercat mundial de cànnabis, que s’espera que tingui un valor de 166 mil milions d’USD per al 2025, és ara massa fort per ser resistit. Malauradament, aquests desenvolupaments gairebé no han beneficiat aquells que han patit la pitjor part de la guerra contra les drogues. La indústria mundial del cànnabis és propietat, en gran part, d’empreses amb seu al Nord Global. Els petits agricultors tradicionals que han produït cànnabis il·legalment sota la prohibició al Sud Global ara es veuen exclosos del mercat legal. Als Estats Units, només el 4% de les empreses de cànnabis són propietat d’afroamericans, mentre que el Canadà s’ha resistit a eliminar els antecedents penals de les condemnes anteriors per cànnabis, tot i obrir el mercat recreatiu per a adults a la gran indústria.
Un cop de timó que ens allunyi de la prohibició és urgent. No obstant això, seria una farsa si aquests desenvolupaments consolidessin encara més els desequilibris de poder i privilegis postcolonials. El camí per aixecar les prohibicions de drogues ha de buscar reparar els danys que dècades de prohibició han infligit sobre les comunitats marginades, i en particular les persones no blanques. Els governs han de despenalitzar l’ús de drogues i el cultiu de plantes prohibides, garantir el ple respecte dels drets indígenes i desinvertir la policia i les presons. La justícia social ha de ser un principi central de les iniciatives de regulació legal. És hora de descolonitzar les polítiques de drogues.
Pots trobar l’article original a IDPC.net
